Etapa 6: Otsagabia-Zuriza

Diem adéu a Otsagabia, un poble amb molta vida; i a la Sidreria Kixkia, al costat de l'Estación Patatera i que ens havien recomanat la seva truita de bacallà, però al final no va poder ser. Això sí, tenia bona pinta i ens l'apuntem per a la propera vegada.

Etapa important la d'avui. Hem acabat el pirineu navarrès i hem arribat a Aragó. Ens recordem de la Maica, que va començar aquest viatge amb nosaltres. Aquí canvia el paisatge, la llengua, la gent... i canvien els nostres companys de viatge. Si aquest matí deixàvem esmorzant a la Feli, el Juancar, la Chusa i el Chesus, de seguida hem trobat noves amistats. 

Tres chicas de Lizarra, bien majas: Nekane, Leticia y Maite. Han tenido la decencia, amabilidad y paciencia de acompañarnos durante buena parte de la mañana por las tierras de Isaba. Con ellas hemos seguido ensayando rimas de Burguete, se nos ha pasado rápido el camino y hemos llegado en un periquete. Y en la ermita de Idoia hemos comido todos juntitos, ante la atenta mirada del Taute. ¡Qué tortilla...! ¡Y qué morenitos! En definitiva, a reponer fuerzas para asumir la segunda parte del reto del día: llegar a Aragón, a Zuriza.

Doblem, doncs, una altra etapa. Aquesta era més assequible, perquè el desnivell era moderat, hi havia molta pista i feia solet. Ara bé, la pujada del final ens ha recordat O'Cebreiro i ens ha fet suar. En total, 35 km en poc més de 8 hores.

Entre mig hem passat per uns quants campaments de nens, gaudint de l'estiu entre muntanyes verdes i a prop d'una cascada. En un d'ells hem conegut al Sátur, que ens ha convidat a jugar a futbol amb els monitors i els pares d'allà. Ens ha semblat que aprofitava l'excusa de veure'ns per escaquejar-se del partidet. Hem sabut que té un amic a Sitges que té un 2 Cavalls que va molt a poc a poc, que era la primera vegada que estava en aquestes terres, que sempre ha estat molt bruto i una vegada es va fer un esguinç al turmell intentant saltar nou escalons i una altra imitant al Tarzan es va caure al riu perquè se li va trencar la liana i que venia de Pamplona tot i que havia nascut a Palencia i la seva dona a Còrdova i uns amics tenien un fill adoptat rus que s'ho menjava tot i en canvi al seu no li agradaven les llenties i...

Finalment hem arribat al càmping de Zuriza, ja a Aragó, però a 1 km de Navarra. Un paratge espectacular. Plena de gent, de diversos tipus. Turistes, caminadors, escaladors... i algun nadiu de per aquí. En general, gent simpàtica, també els/les treballadors/es. I amants de la muntanya
Menció especial mereix un home gallec que l'hem vist diverses vegades i que no pot amagar que és el pare d'un dels dos herois que han caminat des de Cap Nord fins a Santiago de Compostela: 6 millones de pasos. Aquí podreu recordar les seves aventures. Entre d'altres coses, es veu que han gastat 7 parells de botes en els 7 mesos que ha durat el seu repte...
Aquesta nit dormim a l'alberg del càmping de Zuriza. Estem en una habitació de 61 llits... i precisament els 4 tius més escandalosos de tots els tenim al costat. Veurem com passem la nit. Suposem que a base de camamilla, valeriana... i cansament.

Estem ara el bar mirant els mapes dels propers dies amb uns senyors de per aquí i ens estan acollonint. "Vosotros sóis unos valientes. Ese refugio (on volem dormir demà) ya no existe. Y este otro (on volem dormir demà passat) es sólo para ganado... ¡sóis unos aventureros auténticos!"

Hiriberri-Otsagabia: Una etapa suau

Què entenem per etapa suau? Si parléssim d'un Camino de Santiago, una etapa suau seria una etapa de Castella.En el nostre cas, podem dir que hem fet uns 800 metres de desnivell positiu, i uns 1000 més de negatius; i a aquestes alçades és força dur, després d'haver dormit a terra, i només amb un petit entrepà (ni cafès ni res de res) per a tot el dia fins a les 17:00 (que és ara, i estem mig dinant).



Si un dels pelegrins que fa la ruta del cami de Santiago veiés la nostra etapa d'avui, realment no sabria si estem parlant de debò o estem parlant en broma.

Avui ja portem fets uns 140 quilòmetres, quilòmetre amunt o avall (bé, com diria en Xavi, més quilòmetres, more fun).

Per tant, ja podríem considerar que hem fet el nostre pelegrinatge pels Pirineus. Així i tot, nosaltres sabem que el nostre camí no ha fet res més que començar.

I és que havíem pensat comparar el que podria ser un camino de Santiago amb el GR11 per intentar mostrar als altres les diferències que aquest té.

Un camí de Santiago té pobles cada 5 quilòmetres (de mitjana). En el nostre cas parlem de pobles cada 20 quilòmetres (i no exagerem).

Un camí de Santiago té marques evidents. En el GR11 tens moltes marques (ara), però tens molta facilitat de perdre't, ja que n'hi ha que estan molt distanciades.

En un camí de Santiago, trobes persones cada metre (potser massa i tot). Al GR11, si tens sort, pots trobar-te algú que fa el mateix camí que tu o a la inversa en una etapa.

El camí de Santiago és molt exigent. Té molt desnivell a Navarra i a la part final de Castella Lleó i Galícia. I un be negre! El GR11 sí que sap què són els desnivells (tot i que nosaltres encara no hi hem arribat).

Al camí de Santiago saps que, si surts aviat, arribaràs relativament aviat; trobaràs llocs per menjar; podràs rentar la roba i la tindràs seca per l'endemà. Al GR11 no saps a quina hora arribaràs (no pots calcular el temps de camí), arribes i no és fàcil trobar menjar, la roba bruta és el plat fort del dia i, si la rentes, l'endemà la pots tenir xopa.

Al camí de Santiago tens el sol d'esquena i al GR11 el tens de cara....

... i quan parlem de sol, parlem de SOL... ja que avui ha estat un dia íntegre de sol durant tota la ruta que hem fet. Des que hem sortit d'Hiriberri, hem arribat a coll de Zazpiturri (on hem trobat un grup de nois i noies que feien una ruta en bicicleta (estil casal basc, a saco pujar a un coll de muntanya en bicicleta)), hem arribat al Paso de Alforjas (on hi havia unes vistes impressionants de la Selva d'Irati), i hem baixat a Otsagabia passant per l'ermita de Muskilda. A la baixada hem trobat un parell de noies (que hem suposat que eren basques) que feien el camí a la inversa, el 11RG, i que havien començat a Jaca i acabaven a Hondarribia. I és que comencis on comencis i acabis on acabis, el GR11 sempre és una aventura.

Burguete - Hiriberri: Primer dia de la segona etapa del camino

Avui ha estat un dia de canvis. Si ahir ens destrossàvem en una etapa doble de 13 hores de pluja, fang i més fang... avui ha estat un dia suau, en companyia i amb sol. Un dia francament agradable. Ja hem arribat als 100 km (primer trailwalker de la temporada…) I un solet més mono, que a més ens permetia de veure el bosc i les valls i finalment hem trobat altres caminaires que estan fent el mateix GR 11 que nosaltres.

Y menudos caminantes. Por un lado, Chesús y Chusa, mañicos con fuelle, que se conocen los Pirineos aragoneses como la palma de su mano, incluido Buisan! Y por otro, Feli y Juancar, monárquicos donostiarras amantes de Lluís Llack y deseosos de enseñar a sus amigos montañeros las bellezas de sus colinas, pues lo cierto es que hasta Burguete no fuimos para la niebla nada más que un juguete. Gran paseo nos hemos pegado los seis juntos, incluendo una buena comida en Orbara.

I després d'Orbara arribem a Hiriberri, la Villa Nova, un lloc paradisíac on les habitacions d'hostal costen 55 euros. Per tant, anem a dormir al frontó, al costat de l'esglèsia. Un incís, grans pobles aquests, amb bar, frontó i esglèsia... però cap tenda. Estan clares les prioritats d'aquesta gent. El millor és que hi ha una font preciosa al costat de casa, vull dir, del frontó i allà, per fi, rentem la roba. I l'estenem al jardí de l'esglèsia. I ens anem cap al bar.

I parlant del bar, arriba el momento confesiones. L'etapa d'ahir va ser duríssima. Però, en part, també ens ho vam buscar. I per què parlo en plural? Dèiem que abans d'ahir eren les festes d'Elizondo. Tot i així, després de sopar, l'Eduard, més assenyat que un servidor, va anar a dormir quan tocava. I servidor es va quedant tastant la sidra, el vinet i el pacharan del lloc. I re-contemplant els balls tradicionals. I dormint, potser, menys del que tocava. No tornarà a passar. O sí…?

Dia 3 Elizondo – Auritz (Burguete): Una imatge val més que mil paraules

Hoy es 27 del 7, y nos encotramos en Burguete.

Sempre s'ha dit que no hi ha dos sense tres, i així ho podem corroborar. Portàvem dos dies caminant sota la pluja, i avui ha estat el tercer. Ja comencem a estar cansats de tanta i tanta aigua, tot i que potser en algun moment al llarg del camí la trobarem a faltar. I és que això que plogui tant fa que els camins per on anem sempre estiguin enfangats i ens arrelenteixin la marxa. Si més no, intentem agafar-ho de la millor manera, amb la roba ben humida i pudorosa (aix... que agradable)...ja que des de fa tres dies que no hem pogut rentar res. Avui estem amb l'esperança que demà a Hiriberri puguem rentar alguna peça.

La caminada d'avui ha estat un pèl dura. Hem fet 35 quilòmetres (per què enganyar-nos, potser algun més) i hem estat caminant més de 12 hores. Moltes amb pluja, una mica de sol (SOOOOOL.... A Sorogain), i boira, molta boira La sort és que tornem a dormir en llit, i això el nostre cos ho agraïrà. I ha estat dura per... pujades dures, creuades de riu molt mullades (bé, en alguns casos aprofitàvem per rentar botes o mullar els peus), boira, poques persones (bé, una), relliscades continuades en roca o fang... Fang... he dit fang!!! Bé... hi ha qui en comptes de fer-se una màscara facial de fang, la volia per les seves botes.

I de persones que anem trobant, avui ens ha sorprès un muntanyenc que ens comentava que havia fet 32 cims dels 3000m. Un gran home que anava fent ruta del GR11 (amb variants) i que anava pujant cims, fent escalada, etc. – I nosaltres ens queixem de quatre muntanyes de no res –.

El cos ja comença a estar tocat: espatlles, peus humits de tot el dia (que fa que estiguin més que arrugats)... Però aviat s'hi acostumarà.

Segona etapa: arribem a Elizondo!

Després del dia de descans que ens vam agafar ahir, perquè nosaltres ho valem i perquè plovia moolt, avui hem arribat a Elizondo i estem contents. Són les festes del poble! El que passa és que segueix plovent i clar, això ho aigualeix tot una mica (és el que té fer ruta amb un lingüista ;). El poble és superxulo, com podeu veure a les fotos.

 Avui hem vist força vaques, ovelles i alguns cavalls. Ahir vam veure també un porc senglar. És curiós, estan al nostre camí, però quan ens hi apropem s'aparte, pugen o baixen al lateral i ens deixen passar. Són més monos... I sí, plovia, però ja hi estem acostumats.  

Avui he pogut estirar una mica les cames, en una barana (clickeu a la foto) i també corrent de baixada. D'una banda perquè hi havia estones de molta pendent i m'era més fàcil trotar que caminar; i d'una altra, perquè si no, no havia forma de seguir l'Eduard. Li és igual que hi hagi asfalt, fang, arenas movedizas o camps d'arrós de Hanoi, ell va a piñón fijo i jo me les veig negres per seguir-lo, sobre tot a les pujades. A les baixades em converteixo en un trail runner i llavors les coses s'equilibren.

Una cosa xula és que hem vist força búnkers que, igual que els animals, estan a dalt de tot de les muntanyes! I també hi havia jaciments arqueològics de l'edat del Ferro. I uns paisatges, quan la boira ens deixava veure'ls, realments bonics. Com a la Heidi, com a Suïssa, la veritat és que la gent deu viure Baztán bé per aquí. Baztan és el vall on està Elizondo i el joc de paraules no és nostre, és d'aquests amics.

Si ahir vam fer 40 kilòmetres, perquè vam afegir-ne 8 perquè nosaltres ho valem, avui hem fet 34, ja que he volgut deixar-me un parell de vambes a l'hostal Ansonea, per així poder tornar al cap de 20 minuts i anar sumant kilòmetres. Com diu el mestre Kilian, more kilometres is more fun!

En tantes hores de camí dóna temps de parlar de moltes coses, però sobre tot de pensar i de recordar-te de coses. Avui, per exemple, m'he recordat del Pablo que deu estar organitzant un acte que em tocava a mi, però com que estic de vacances... o el Guifré, que acaba de fer de control a l'Emmona, el primer pas abans de fer la cursa. També de la Bet, la nostra seguidora més fidel. Potser demà recordarem altres amics que estan encara treballant, guanyant-se el pa amb el digne suor del seu front.

Au, apalins, anem a veure com es vieun les festes en aquest poble!

Primer dia de ruta

Avui ja estem a 25 de juliol, i ja hem fet el primer dia d'aquesta apassionant ruta que és el GR-11. Aquesta aventura, però, va començar realment el dia 23 a la nit, quan ens vam trobar a l'estació del Nord en Xavi, la Maica i jo, l'Eduard.

Després de vuit horetes de viatge amb autobús (amb alguna que altra sorpresa a l'autobús), vam fer el nostre primer àpat en terres basques (un petit esmorzar abans d'encaminar-nos fins a Higer Bidea (o cap Higer), on comença la ruta del GR-11 que ens ha de conduir fins al cap de Creus).
Tot i que el meu parer era agafar un taxi per portar-nos fins al cap (i estalviar-nos uns quants quilòmetres), finalment vam decidir anar-hi a peu i fer la ruta sencera sense trampes -millor així, perquè sino després me n'hauria penedit.


Després d'un parell d'horetes de pluja (gran amiga que ens va acompanyar durant tot el dia), vam arribar al cap Higer, vam fer la fotografia de rigor al far i vam iniciar realment el camí que ens duria a terres catalanes. Ens vam acomiadar del mar, que en principi no veurem fins d'aquí a uns 30 dies i vam emprendre el camí cap a casa.
A uns quilòmetres del cap (a Hondarribia mateix) ens vam aturar a fer un segon esmorzar a un bar ben bonic que hi havia al poble (i que vam considerar que seria dels més bons del poble, ja que tothom hi anava).

I després d'omplir-nos la panxa, vam anar cap a Irun per cercar el camí que ens havia de dur a l'ermita de San Marzial. No va ser fàcil trobar-ho, però la recerca del camí a partir del Google Maps uns dies abans ens va anar molt bé.
A l'ermita de San Marzial, la Maica va decidir aturar-se per canviar-se de roba. Nosaltres vam tirar endavant, esperant que en algun moment ens agafaria, però la veritat és que des d'aquell moment no vam saber res més d'ella. La pluja va començar a intensificar-se i la connexió mòbil era impossible per manca de cobertura de xarxa. El camí no tenia pèrdua (la federació de camins del Pais Basc ha retocat des de fa un anyet tot el recorregut i han remarcat totes les marques del GR11) i anàvem fent.
Des d'aquell moment i fins a la presa de San Antón (San Anton Urtegia), la pluja no ens va abandonar. Els paisatges, fantàstics (tot i la pluja). Animals, en vam trobar un quants... però no ens podíem aturar (ja que la pluja no cessava en cap moment).
A San Antón, vam aturar-nos a dinar al restaurant Olaberria, i ni tan sols allà vam poder contactar amb la Maica. Un dinar dels que fan antologia i una cambrera... molt simpàtica ;)
Vam sortir de San Antón i la pluja ens acompanyava de tant en tant. Al cap d'un parell d'horetes vam arribar a Bera (bé, millor dit a Korea (un gran barri de Lesaka que es troba a l'altra banda de la riera del Bidasoa davant de Bera mateix). Allà ens van acollir amb els braços oberts els veïns del barri que feien una festa: cava, pastís, etc. I hi vam estar una estona fins que vam rebre trucada de telèfon (ja que hi havia cobertura).
Llavors va ser quan ens van informar que la Maica no continuava el camí, i que continuàvem nosaltres dos sols. Va ser la sorpresa més gran del dia, però no l'única, ja que a Bera no vam tenir lloc per dormir i vam haver d'anar al porxo de l'església per a resguardar-nos i descansar una estona.
Aquest matí les coses es veuen diferents. Continua la pluja (i per això hem decidit fer una pausa d'un dia), però tenim lloc per dormir i per intentar que la roba que se'ns ham mullat pugui assecar-se. La previsió per demà és més bona... i això ens reconforta. Veurem a veure què ens presenta el camí.

El líder de l'equip

To our international friends

We'll be mainly blogging in Catalan and Spanish, but we don't forget you. Please feel free to comment in the language you prefer. There is still a long way to go... 30 days! Every piece of help and support will be deeply appreciated. See you in the mountains!

Preparant el material

Ja han arribat els nervis. I ara estem decidint quanta roba en portem i quin tipus de vambes i si portem menjar des del principi i portarem gorra i crema solar que no se sap mai, i mòbil i coses tecnològiques i un boli i una llibreta i potser feina i moltes, però que mooltes ganes!!