Etapa 10: Sallent - Respomuso - Banys de Panticosa: Enllaçant històries

 

Ja hem arribat a la muntanya, la de veritat. 

Diuen que el GR11 no passa per cap 3000. Potser és veritat, però avui hem pujat fins als 2900 m, al coll de l'Infern, després del de Piedrafita. 


 
 

Hem vist neu i roca, molta roca, llengües i glaceres. 

Hem vist ibons (llacs), n'hem perdut el compte.

 





L'aigua de les cascades estava boníssima i al refugi de Respomuso hem vist com porten el menjar: amb helicòpter.

 

Això és una mica com el Camino de Santiago, en el sentit que dia rere dia anem enllaçant històries i personatges, que anem trobant a diversos llocs.



Per exemple, ja a les primeres etapes ens havien avisat que hi havia una parella de cordovesos molt simpàtics que anava davant nostre. 

Doncs bé, finalment els vam trobar i resulta que eren la Inma i el Fernando. Parlant amb ells, es veu que s'havien fet molt amics del taute del santuari d'Idoia, a Isaba. 

En realitat, aquest bon home es diu Felipe, té 85 anys i fa 20 que es dedica a cuidar tot allò. 

També ens parlaven sovint d'una noia molt jove alemana, que anava sola i dormia sempre en tenda. 
 
Doncs bé, finalment la vam trobar i resulta que era la mateixa noia que havia dinat al mateix lloc que nosaltres a Orbara, amb la Chusa, el Chesús, el Juancar i la Feli. 
També hem sabut que els ratolins de camp que ens van enriquir la nit fa uns dies al refugi d'Aguas Tuertas són en realitat musaranyes, que no per això deixen de ser ratolins. 

I seguint trobant-nos amb gent a qui ja hem vist a d'altres etapes, parlant d'històries que enllaçarem els propers dies.

Avui hem conegut un parell de noies madrilenyes al refugi de Respomuso, que els seus xicots havien deixat allà mentre s'anaven d'excursió. I també un parell de nois belgues que descansaven al costat d'un ibon amb la idea de fer la mateixa etapa que nosaltres... en tres dies. 
Realment n'hem vist molts, d'ibons, us en posem alguns a les fotos.


Pel que fa a la fauna, si altres dies haviem vist quebranta-huesos, culebres, marmotas o buitres leonados... avui hem vist un sarrio, però anava massa depressa per deixar-se fotografiar. O potser és que nosaltres anàvem massa cansats. 




 
En breu, avui hem fet la pujada més bèstia que hem fet fins ara, tot i que el meu familiar Javier de Sallent ens ha estalviat el primer tram (45 min), ensenyant-nos els paratges del lloc. 




I també hem fet la baixada més bèstia. La més llarga, la més incòmoda, però potser també la més bonica. Al tram amb més pendent li diuen la Cuesta del Fraile. 


 
Ara bé, sembla que això no és res comparat amb el que ens queda. A partir d'ara cada dia serà com avui. O pitjor. Diferent.

 



Avui dormim al Refugi de Pedra, als Banys de Panticosa, un altre clàssic en els refugis de muntanya dels Pirineus.