Primer dia de ruta

Avui ja estem a 25 de juliol, i ja hem fet el primer dia d'aquesta apassionant ruta que és el GR-11. Aquesta aventura, però, va començar realment el dia 23 a la nit, quan ens vam trobar a l'estació del Nord en Xavi, la Maica i jo, l'Eduard.

Després de vuit horetes de viatge amb autobús (amb alguna que altra sorpresa a l'autobús), vam fer el nostre primer àpat en terres basques (un petit esmorzar abans d'encaminar-nos fins a Higer Bidea (o cap Higer), on comença la ruta del GR-11 que ens ha de conduir fins al cap de Creus).
Tot i que el meu parer era agafar un taxi per portar-nos fins al cap (i estalviar-nos uns quants quilòmetres), finalment vam decidir anar-hi a peu i fer la ruta sencera sense trampes -millor així, perquè sino després me n'hauria penedit.


Després d'un parell d'horetes de pluja (gran amiga que ens va acompanyar durant tot el dia), vam arribar al cap Higer, vam fer la fotografia de rigor al far i vam iniciar realment el camí que ens duria a terres catalanes. Ens vam acomiadar del mar, que en principi no veurem fins d'aquí a uns 30 dies i vam emprendre el camí cap a casa.
A uns quilòmetres del cap (a Hondarribia mateix) ens vam aturar a fer un segon esmorzar a un bar ben bonic que hi havia al poble (i que vam considerar que seria dels més bons del poble, ja que tothom hi anava).

I després d'omplir-nos la panxa, vam anar cap a Irun per cercar el camí que ens havia de dur a l'ermita de San Marzial. No va ser fàcil trobar-ho, però la recerca del camí a partir del Google Maps uns dies abans ens va anar molt bé.
A l'ermita de San Marzial, la Maica va decidir aturar-se per canviar-se de roba. Nosaltres vam tirar endavant, esperant que en algun moment ens agafaria, però la veritat és que des d'aquell moment no vam saber res més d'ella. La pluja va començar a intensificar-se i la connexió mòbil era impossible per manca de cobertura de xarxa. El camí no tenia pèrdua (la federació de camins del Pais Basc ha retocat des de fa un anyet tot el recorregut i han remarcat totes les marques del GR11) i anàvem fent.
Des d'aquell moment i fins a la presa de San Antón (San Anton Urtegia), la pluja no ens va abandonar. Els paisatges, fantàstics (tot i la pluja). Animals, en vam trobar un quants... però no ens podíem aturar (ja que la pluja no cessava en cap moment).
A San Antón, vam aturar-nos a dinar al restaurant Olaberria, i ni tan sols allà vam poder contactar amb la Maica. Un dinar dels que fan antologia i una cambrera... molt simpàtica ;)
Vam sortir de San Antón i la pluja ens acompanyava de tant en tant. Al cap d'un parell d'horetes vam arribar a Bera (bé, millor dit a Korea (un gran barri de Lesaka que es troba a l'altra banda de la riera del Bidasoa davant de Bera mateix). Allà ens van acollir amb els braços oberts els veïns del barri que feien una festa: cava, pastís, etc. I hi vam estar una estona fins que vam rebre trucada de telèfon (ja que hi havia cobertura).
Llavors va ser quan ens van informar que la Maica no continuava el camí, i que continuàvem nosaltres dos sols. Va ser la sorpresa més gran del dia, però no l'única, ja que a Bera no vam tenir lloc per dormir i vam haver d'anar al porxo de l'església per a resguardar-nos i descansar una estona.
Aquest matí les coses es veuen diferents. Continua la pluja (i per això hem decidit fer una pausa d'un dia), però tenim lloc per dormir i per intentar que la roba que se'ns ham mullat pugui assecar-se. La previsió per demà és més bona... i això ens reconforta. Veurem a veure què ens presenta el camí.