Un mes després... ho trobem a faltar

Ja ha passat unes setmanes des que vam tornar de la nostra ruta al GR11. Potser és un bon moment per recapitular. Allà ens havíem anat amb l'amic Eduard, una bèstia humana de l'ultrafons i amant de les muntanyes que, com vam acabar comprovant, estava molt més preparat que un servidor per portar a terme el repte inicial: creuar els Pirineus en 32 dies. El pla no incloïa cap dia de descans i obligava a fer dies de dues etapes, ja que anàvem seguint la guia oficial, pensada per fer-la en 40 etapes.

Com heu pogut comprovar, ha estat una aventura acollonant, amb uns paisatges extraordinaris, una reafirmació de l'amistat amb el company que va tenir paciència màxima per aguantar esguinços i mals diversos, mal temps i canvis d'humor, i, sobre tot, gent molt interessant que vam anar coneixent mentre caminàvem per la muntanya. Sense dubte, una experiència única. La recomanem. Us agradarà.

Servidor, acostumat a l'asfalt i a Collserola, a fer curses de mitja muntanya, va patir molt quan vam arribar a l'alta muntanya. Fins al punt que, com heu vist, vam decidir aturar-nos, al cap de 10 dies i 13 etapes. Amb sensacions contraposades, però molta pau a l'ànima. Estàvem satisfets i orgullosos. A més, això és només el principi. Ja continuarem un altre any.

Els darrers dies de l'estiu els nostres camins es van separar. Servidor es va trobar un altre cop a Barcelona amb dues setmanes de vacances amb que no comptava, uns estalvis per poder muntar un nou viatge i unes ganes boges de trobar un repte esportiu més en línia amb el que les meves cames estaven acostumades. I així és com vam acabar fent la Marató de Helsinki.

L'aventura del GR11 va ser molt bonica i especial per tot els moments que vam viure, que hem anat intentant expressar en aquestes pàgines, però també per vosaltres. Amb agraïment sincer i profund, ens acomiadem amb aquest vídeo dedicat a tots i totes que ens heu anat seguint des d'aquí o des d'allà. Gràcies i fins aviat!

Una setmana després / Una semana después / Aste baten ondoren

Después de una semana de no actualizar el blog, creemos que ya es hora de informaros un poco de cómo estamos.

Después de ver lo duro que era la llegada a Panticosa y puesto que no estábamos totalmente informados de cómo era el camino, decidimos hacer una pausa en Panticosa. Una pausa un poco larga, pero una pausa.

La pausa no sabemos cuánto va a durar. Pero le llamamos pausa porque en un futuro tenemos la intención de continuarlo. No sabemos quiénes (si los dos o uno), ni siquiera de cómo vamos a hacerlo... pero seguro que vamos a continuar.

Podríamos tirarnos de los pelos, echarnos a llorar, coger una rabieta. Pero preferimos enfrentarnos a la realidad con la cabeza bien alta: hemos hecho más de 200 kilómetros en 10 etapas: somos unos héroes.

Desde Higer Bidea (el faro Higer) hasta Baños de Panticosa: desde Euskalherria hasta parte de Aragón....

Todavía nos queda un largo tramo, pero es mejor poco a poco y buena letra que hacer mucho y hacerlo mal.

Aprovechamos la entrada para dejaros unos versos que nos han hecho las compañeras de Lizarra y Auritz que encontramos en nuestra etapa de Otsagabia - Izaba - Zuriza y con las que comimos en Idoia....: las encantadoras Letizia, Maite y Nekane. Unos versos en euskera y que intentaré traducir un poco más abajo (y que si ellas observan errores, agradecería que me comentaran).

A ze parea topatu genuen
Otsagabia eta Isaba artean,
motel hasi ziren baina
aurki genituen aurrean.
Behin berban hasita
laster osatu genuen taldea.
Idoian bazkaldu ostean
bakoitzak jarraitu zuen bere bidean.
Itsasotik itsasora, mendiz mendi
espero dugu ondo pasatzea.

Blogaren bidez jarraituko zaituztegu.

Menudo par nos encontramos
entre Ochagavía y Zuriza.
Que empezaron lento,
y al final nos pasaron delante.
De repente empezamos a hablar,
luego hicimos un grupo.
Después de comer en Idoia, cada uno siguió su camino,
De mar a mar, de monte en monte,
Esperamos que lo paséis bién.

Os animamos a seguir usando el blog.

Etapa 10: Sallent - Respomuso - Banys de Panticosa: Enllaçant històries

 

Ja hem arribat a la muntanya, la de veritat. 

Diuen que el GR11 no passa per cap 3000. Potser és veritat, però avui hem pujat fins als 2900 m, al coll de l'Infern, després del de Piedrafita. 


 
 

Hem vist neu i roca, molta roca, llengües i glaceres. 

Hem vist ibons (llacs), n'hem perdut el compte.

 





L'aigua de les cascades estava boníssima i al refugi de Respomuso hem vist com porten el menjar: amb helicòpter.

 

Això és una mica com el Camino de Santiago, en el sentit que dia rere dia anem enllaçant històries i personatges, que anem trobant a diversos llocs.



Per exemple, ja a les primeres etapes ens havien avisat que hi havia una parella de cordovesos molt simpàtics que anava davant nostre. 

Doncs bé, finalment els vam trobar i resulta que eren la Inma i el Fernando. Parlant amb ells, es veu que s'havien fet molt amics del taute del santuari d'Idoia, a Isaba. 

En realitat, aquest bon home es diu Felipe, té 85 anys i fa 20 que es dedica a cuidar tot allò. 

També ens parlaven sovint d'una noia molt jove alemana, que anava sola i dormia sempre en tenda. 
 
Doncs bé, finalment la vam trobar i resulta que era la mateixa noia que havia dinat al mateix lloc que nosaltres a Orbara, amb la Chusa, el Chesús, el Juancar i la Feli. 
També hem sabut que els ratolins de camp que ens van enriquir la nit fa uns dies al refugi d'Aguas Tuertas són en realitat musaranyes, que no per això deixen de ser ratolins. 

I seguint trobant-nos amb gent a qui ja hem vist a d'altres etapes, parlant d'històries que enllaçarem els propers dies.

Avui hem conegut un parell de noies madrilenyes al refugi de Respomuso, que els seus xicots havien deixat allà mentre s'anaven d'excursió. I també un parell de nois belgues que descansaven al costat d'un ibon amb la idea de fer la mateixa etapa que nosaltres... en tres dies. 
Realment n'hem vist molts, d'ibons, us en posem alguns a les fotos.


Pel que fa a la fauna, si altres dies haviem vist quebranta-huesos, culebres, marmotas o buitres leonados... avui hem vist un sarrio, però anava massa depressa per deixar-se fotografiar. O potser és que nosaltres anàvem massa cansats. 




 
En breu, avui hem fet la pujada més bèstia que hem fet fins ara, tot i que el meu familiar Javier de Sallent ens ha estalviat el primer tram (45 min), ensenyant-nos els paratges del lloc. 




I també hem fet la baixada més bèstia. La més llarga, la més incòmoda, però potser també la més bonica. Al tram amb més pendent li diuen la Cuesta del Fraile. 


 
Ara bé, sembla que això no és res comparat amb el que ens queda. A partir d'ara cada dia serà com avui. O pitjor. Diferent.

 



Avui dormim al Refugi de Pedra, als Banys de Panticosa, un altre clàssic en els refugis de muntanya dels Pirineus.

Etapa 9: Candanchú - Sallent de Gállego

Són les 6:45. Sona el despertador. Avui no som 2, sinó 4 els que començarem a caminar a la frontera entre França i Aragó: al port de Somport. En aquest cas, en Víctor i en Mauro (que comencen a fer el camí de Santiago aragonès fins a Puente la Reina, i en Xavi i jo, que continuem la nostra ruta cap al Mediterrani.



I decidim marxar a les 7:30 cap a Candanchú per a esmorzar alguna cosa en un bar, que segur que serà més econòmic que els 6 € que ens volien clavar a l'Alberg Aisa. Però la sorpresa ha estat que a Candanchú tot era tancat fins les 9:00, i això ha fet que en Víctor i en Mauro marxessin cap a Canfranc, mentre que en Xavi i jo hem quedat amb la Inma i en Fernando per a començar la nostra etapa.

I quina etapa!



Pujada fins a un circ de muntanyes, i que penses... per on pujarà? I efectivament puges pel mig de la muntanya. Per aquell camí que ni tan sols es veu.













Però quan arribes a dalt de l'Ibón d'Anayet, amb el Pic de Midi d'Ousseau al fons... se't treu tot el que t'ha costat arribar fins allà.












I la baixada, tres quarts del mateix. Un caminet, en alguns trams força empinat, però que hem baixat molt còmodament.














I per acabar de rematar el camí, veus uns quants voltors menjant una vaca, i tot de turistes (nosaltres inclosos) fent fotos d'aquest espectacle tan escatològic.









Quan penses que ja has acabat el camí i només queda carretera, penses. Que bé!
Però no del tot, ja que encara ens quedaven gairebé 6 quilòmetres: pesats, sobre asfalt, al migdia, i Sallent que no arribava.

Però finament, hi hem arribat.


Al llarg de la tarda, gran passejada per Sallent: molt turístic, ple de gent, però amb un temps molt agradable per a caminar.
I per a celebrar el dia: sorpresa!!! Sopar de restaurant. Fins ara encara no ho havíem fet, però aprofitant l'excusa que uns familiars d'en Xavi tenien un restaurant, el restaurant Matuche, hem pensat que era una bona idea anar a sopar-hi i així els coneixia. Un menjar boníssim, una atenció més que eficient, i una gent molt amable.

Etapa 8: Aguas Tuertas - Candanchú - Port de Somport: Entre amigos y ratones

Hay momentos en la vida que unen a las personas. Anoche nos tocó uno de esos. Compartir la noche con Inma, Fernando y 11 ratones es lo que tiene. Edu decía "no pasa nada, son ratones de campo". Inma decía "Dios mío de mi alma qué noche nos espera". Fernando, armado con su frontal y el bastón de caminar, animaba a los ratones a bajar de la chimenea y a salir por la puerta "vamos, chiquillo, sal de ahí". Yo me protegía detrás del aislante, puesto como barrera en día de encierro y animando a los compañeros a acabar con esos roedores. Lo probamos todo: encender el fuego con un dominical de El Pais que encontramos por ahí, tapar el agujero de la chimenea con una tupida manta que había por allí y hasta prenderle fuego a la manta para que el humo ahuyentase a los bichos. Pero como decía Inma "detrás de cada ratón hay 30 más". Así que al final, a las tantas, nos dormimos, siendo conscientes de que estábamos en un nido de ratones que bajaban por la chimenea y campaban a sus anchas buscando comida, que encontraron en las sobras de una cazuela de pasta. Una experiencia. De las que unen. Por eso quizás nos sentimos tan unidos a este par de cordobeses con los que hemos compartido tantas horas... imaginad las conversaciones, incluyendo las estrategias para luchar con los ratones. Una batalla perdida. La chimenea por arriba estaba llena de sus cagadas, estábamos en su casa. Habíamos dormido en un nido de ratones. De campo, pero ratones al fin y al cabo.

Però hem sobreviscut, en aquest refugi d'Aguas Tuertas. Amb unes vistes impressionants. Al matí han passat uns pastors i uns nois de Zaragoza que estaven fent unes quantes etapes en sentit contrari. I tot seguit hem baixat tots quatre, amb la gossa de la Inma i hem començat una etapa que segons la guia era suau, però que se'ns ha fet llarga i dura. Potser perquè havíem passat una nit una mica especial.
 



En tot cas, hem vist llocs espectaculars, com l'Ibon d'Estanés, el llac que veieu i que hem vorejat en un caminet que no acabava mai. Llavors hem passat a França i potser per això ens hem trobat amb un munt de francesos i també amb un noi de Girona. 

Hi havia un bosquet xulo i una pujada i baixada que se'ns ha fet interminable. El sol també feia de les seves i ens estem posant morenitos.

Finalment, després de 7 hores hem arribat a les pistes d'esquí de Candanchú, que també té una zona militar. En tot cas, hem trobat un bar, el més important en aquests moments i hem pogut hidratar-nos com cal. Al cap d'una estona han arribat els cordovesos i hem seguit hidratant-nos tots plegats, també amb alguna cosa sòlida (plat combinat, ració de xistorra...).
Ens hem acomiadat i hem anat cap a Somport. Allà teníem l'alberg on dormirem, seguint la ruta que va fer un senyor al 2007 i que ens està anant molt bé... però sobre tot, per coincidir amb el Mauro i el Víctor, dos amics que comencen aquí la vessant aragonessa del camí de Santiago i ens ha fet il.lusió veure'ns aquí i explicar-nos les aventures mútues.
Demà anem cap a Sallent de Gállego. Tothom diu que a partir d'allà comença la part més dura del GR 11. Des d'allà fins a Andorra els desnivells s'incrementen considerablement. L'Edu està una mica acollonit. Jo n'estic molt. Ja ens han dit que a Goriz està tot complet. Però sí que hem trobat lloc a Sallent. I anirem fent.
Avui ens recordem d'altres amics esportistes, com els companys de Fisiològic, que aprofiten l'estiu per fer entranaments de qualitat. O del Pablo Redón, que va intentar el repte de la marató de l'Aneto el passat cap de setmana i va patir un infortuni. O del Gerard, que amb la Noa, segueix el doble repte de ser un pare responsable i seguir complint somnis esportius. O del Santi, que supera lessions i cops de mala sort i acabarà assolint tot el que es proposi. O del Pepe, que a Astúries va agafant les forces necessàries per fer unes quantes maratons de muntanya a la tardor. O del Ramon Gabara, amic trailwalkero que sap trobar sempre l'equilibri entre esport i passar-s'ho bé. O del Pierre, que farà una gran marató de Lisboa el proper 4 de desembre. O del Raül i de la resta dels koalas, que ens segueixen inspirant amb cada nova proposta. O d'en Kilian, que ha tornat a guanyar Giir di Mont, una de les curses de muntanya més prestigioses del món. Cadascú al nostre nivell, anem gaudint i ens anem superant. Bona nit!

Etapa 7: Zuriza - Achar d'Aguas Tuertas. Dormim en un paisatge acollonant.

Al llarg de la ruta que hem fet avui des de Zuriza, hem passat per tres valls. Hem abandonat la Bal d'Ansó, que és la primera vall aragonesa que trobem quan deixem Navarra, per la Collada de Petraficha. Des d'allà hem pogut veure les dues valls, la Bal d'Ansó i la d'Echo, paratge on hem dinat. I finalment, abandonant aquesta zona, hem pujat per la Bal de Guarrinza per arribar a Aguas Tuertas.

Ha estat un dels dies que hem trobat més persones al llarg de la nostra ruta i com estàvem inspirats, doncs hem anat fent amics.












Potser perquè era diumenge, o potser per la majestuositat del paisatge aragonès, hem anat trobant gent per tot el camí: des d'una parella de Pau (a França), de la qual l'home tenia ja 70 anys i estava pujant a una gran collada (el cuello de Petraficha), un home de Mondragón que vivia a Santa Maria de Palautordera i que estava casat amb una catalana, a una familia basca amb els nanos que també pujaven a aquests grans espais.

Pero hoy queremos hacer mención, principalmente, de una pareja argentina, Walter y Estefanía, que están haciendo tramos de la GR11 en varios años y que están cogiendo ideas de cómo se montan estas rutas. El objetivo es crear un proyecto en Argentina, y a ser posible con ayuda del gobierno, llamado "Huellas Andinas", para potenciar la aproximación de la gente a las montañas argentinas, más allá de  la zona de Mendoza ni la de Tierra del Fuego. Su proyecto es de un camino de 600 kilómetros, de los que ya tienen señalizados 300. ¡Habrá que seguirles la pista!

I si continuem parlant de les persones enqui hem pensat avui, hauríem de parlar de totes aquelles que ens esteu seguint en aquest blog, ja que sense vosaltres aquest camí i seria molt més dur. Persones com la Júlia, que tot i les vacances ben merescudes, continua treballant (esperem que un pèl més desconnectada).
O bé l'Anna, que va tornar del Senegal (diria) i que ja deu parar per terres barcelonines. Anna, va per tu!
También queremos agradecer los comentarios que nos van dejando Feli y Chusa: dos grandes mujeres que conocimos en dos etapas de nuestra ruta y que vemos que nos están acompañando. Y las últimas, Nekane, Maite y Letizia: esperemos que también vosotras, de vez en cuando, nos comentéis alguna cosilla en el blog.
Bet, ja sabem que tu ens segueixes... I que, si tot va bé, tindrem resposta teva avui mateix (tot i que nosaltres anem actualitzant a mesura que tenim internet). Mauro. Tu estaràs fent el "Camino Aragonés". Intentarem fer-te un truc a veure si ens podem veure a Candanchú, encara que veiem que serà força complicat.
Família Cuscó... I vosaltres què... ja heu començat? No sabem res de vosaltres.
Per acabar, us deixem un parell de fotografies de l'espai que ens acull avui.

Per una banda, un meravellós "cubilar" que es troba situat a principi del parc de Aguas Tuertas, al final de la vall de Guarrinza, i abans d'arribar a l'Ibón d'Estanés.



Per altra banda, el paisatge que es pot veure des d'aquest "cubilar".

Etapa 6: Otsagabia-Zuriza

Diem adéu a Otsagabia, un poble amb molta vida; i a la Sidreria Kixkia, al costat de l'Estación Patatera i que ens havien recomanat la seva truita de bacallà, però al final no va poder ser. Això sí, tenia bona pinta i ens l'apuntem per a la propera vegada.

Etapa important la d'avui. Hem acabat el pirineu navarrès i hem arribat a Aragó. Ens recordem de la Maica, que va començar aquest viatge amb nosaltres. Aquí canvia el paisatge, la llengua, la gent... i canvien els nostres companys de viatge. Si aquest matí deixàvem esmorzant a la Feli, el Juancar, la Chusa i el Chesus, de seguida hem trobat noves amistats. 

Tres chicas de Lizarra, bien majas: Nekane, Leticia y Maite. Han tenido la decencia, amabilidad y paciencia de acompañarnos durante buena parte de la mañana por las tierras de Isaba. Con ellas hemos seguido ensayando rimas de Burguete, se nos ha pasado rápido el camino y hemos llegado en un periquete. Y en la ermita de Idoia hemos comido todos juntitos, ante la atenta mirada del Taute. ¡Qué tortilla...! ¡Y qué morenitos! En definitiva, a reponer fuerzas para asumir la segunda parte del reto del día: llegar a Aragón, a Zuriza.

Doblem, doncs, una altra etapa. Aquesta era més assequible, perquè el desnivell era moderat, hi havia molta pista i feia solet. Ara bé, la pujada del final ens ha recordat O'Cebreiro i ens ha fet suar. En total, 35 km en poc més de 8 hores.

Entre mig hem passat per uns quants campaments de nens, gaudint de l'estiu entre muntanyes verdes i a prop d'una cascada. En un d'ells hem conegut al Sátur, que ens ha convidat a jugar a futbol amb els monitors i els pares d'allà. Ens ha semblat que aprofitava l'excusa de veure'ns per escaquejar-se del partidet. Hem sabut que té un amic a Sitges que té un 2 Cavalls que va molt a poc a poc, que era la primera vegada que estava en aquestes terres, que sempre ha estat molt bruto i una vegada es va fer un esguinç al turmell intentant saltar nou escalons i una altra imitant al Tarzan es va caure al riu perquè se li va trencar la liana i que venia de Pamplona tot i que havia nascut a Palencia i la seva dona a Còrdova i uns amics tenien un fill adoptat rus que s'ho menjava tot i en canvi al seu no li agradaven les llenties i...

Finalment hem arribat al càmping de Zuriza, ja a Aragó, però a 1 km de Navarra. Un paratge espectacular. Plena de gent, de diversos tipus. Turistes, caminadors, escaladors... i algun nadiu de per aquí. En general, gent simpàtica, també els/les treballadors/es. I amants de la muntanya
Menció especial mereix un home gallec que l'hem vist diverses vegades i que no pot amagar que és el pare d'un dels dos herois que han caminat des de Cap Nord fins a Santiago de Compostela: 6 millones de pasos. Aquí podreu recordar les seves aventures. Entre d'altres coses, es veu que han gastat 7 parells de botes en els 7 mesos que ha durat el seu repte...
Aquesta nit dormim a l'alberg del càmping de Zuriza. Estem en una habitació de 61 llits... i precisament els 4 tius més escandalosos de tots els tenim al costat. Veurem com passem la nit. Suposem que a base de camamilla, valeriana... i cansament.

Estem ara el bar mirant els mapes dels propers dies amb uns senyors de per aquí i ens estan acollonint. "Vosotros sóis unos valientes. Ese refugio (on volem dormir demà) ya no existe. Y este otro (on volem dormir demà passat) es sólo para ganado... ¡sóis unos aventureros auténticos!"